La nit que la Lluna va aspirar a ser Sol

La nit que la Lluna va aspirar a ser Sol va ser una nit especial, iniciàtica per a molts. Màgica, per les experiències viscudes en molt bona companyia en un entorn natural privilegiat, pels coneixements compartits i les coneixences i amistats que van començar aquella nit sota Selene.

La nit que la Lluna va aspirar a ser Sol “només” havia de ser una sessió pràctica sobre astrofotografia amb trípode, un curset intensiu per aprendre a treure tot el suc a les càmeres rèflex i poder captar les meravelles que s’oculten al cel sense necessitat de telescopis o tècniques de processat complicades.

Així que el passat dia 8 de maig ens vam reunir al Mas Roig II, una de les seus de l’Associació Astronòmica de Girona, a on José Manuel Sánchez Bosch, astrofotògraf, impartiria el curs.

Amb una gran afluència de públic, que va omplir de gom a gom l’aula del Mas Roig, la sessió teòrica va ser tot un plaer, amb una brutal exposició de fotografies de la Via Làctia i aurores boreals preses en una sola fotografia, que van despertar la curiositat i sorpresa de tots els assistents.

Així com les ganes d’aprendre, ara ja sí sobre el terreny, com es poden fer aquestes fotografies tan espectaculars directament i sense complexes processats.

Unes 25 persones ens vam desplaçar al camp de proves escollit, la Platja de Castell, a tocar de Palamós, doncs és un lloc molt especial i amb un cel espectacular amb bones condicions meteorològiques, malgrat que en aquesta ocasió els núvols ens van acompanyar pràcticament durant tota la nit i les fotografies no es van poder salvar massa de la seva influència, que no només emmascara les estrelles, sinó que també potencia els adversos efectes de la contaminació lumínica difonent la llum de les viles properes.

Un cop a la platja el cos expedicionari es va dividir en dos grups. Un, el més nombrós, es va quedar a la mateixa platja amb en José Manuel per tal de posar en pràctica les tècniques comentades en la sessió al Mas Roig i fotografiar el paisatge. I l’altre grup, molt reduït, em van acompanyar al poblat ibèric que, màgicament enturonat, vigila la platja. El nostre objectiu al vell mig del poblat era fer alguna fotografia circumpolar.

Val a dir que la sessió va ser tot un èxit, doncs la intenció més que fer boniques fotografies era poder ensenyar les tècniques i trucs necessàries per a obtenir-les, de manera que tots els assistents van poder fer alguna fotografia interessant, malgrat els núvols i tenint en compte que per a molts dels amics que ens van acompanyar, aquesta era pràcticament la seva primera presa de contacte amb la fotografia nocturna.

Així, en Santi Gifre, comparteix amb nosaltres una de les fotografies que va obtenir a la platja.

I quan el grup arran de mar va donar per finalitzada la sessió a trenc d’ona, van pujar al cim amb nosaltres per afegir-se als intents de circumpolar.

Us deixo aquí la fotografia que vam poder obtenir amb la Jèssica Lleonart. De les 360 imatges que vam fer per obtenir-la, finalment només hem pogut aprofitar la meitat, doncs els núvols de la primera part de la nit tapaven totes les estrelles... i a la segona part també hem hagut de sacrificar una bona part, ja que quan el grup de la platja es va reunir amb nosaltres el festival inevitable de llanternes, làsers i personal en moviment creuant la petita plaça obligava a utilitzar menys fotografies. Com que l’indret és molt bonic, heu de repetir l’experiència en una nit solitària i sense núvols, tot i que potser el color del cel ennuvolat aporta un toc més dramàtic i ancestral a la fotografia.

Allà dalt vam estar també fotografiant sense telescopis Júpiter, tot emulant Galileu i captant perfectament en pocs segons els seus satèl·lits Europa i Ganimedes. I finalment, quan cap a dos quarts de tres de la nit vam decidir desmuntar el camp d’observació i baixar de nou a la platja, ens vam trobar amb en José Manuel i altres companys que aprofitaven un racó per fotografiar la sortida de la Lluna en la nit que Selene va aspirar a ser Sol.

Ara ja desvetllo perquè hem titulat així aquesta crònica.

Realment, l’escena era màgica. La Lluna ascendia lentament l’etern camí de l’eclíptica i jugava amb els núvols a amargar-se, tímida, de les nostres mirades.

En una sola presa, la Lluna va ser Sol, il·luminant-nos platejadament, m’atreveixo a dir que fins i tot l’esperit, reconnectant-nos a tots amb el passat que atresora Castell, i amb el cel!, fent brotar des del mar un nou dia moltes hores abans de l’alba, que ens trobaria feliços desprès d’aquesta experiència fotomística.

I tal com diu la cançó, va resultar que era veritat que qualsevol nit... pot sortir el Sol!... encara que el Sol sigui la Lluna!

Si t’ha agradat l’experiència, tu també pots participar-hi! El proper dia 22 ens tornarem a trobar al Mas Roig II per a continuar la formació en astrofotografia de paisatge, en aquest cas centrant-nos en el processat. Apunta't-hi!